No deixo de sorprendre’m cada dia més amb les contínues propostes -llançades tant des de sectors de la política com de la judicatura- que plantegen l’augment dels entrebancs per al lliure accés als tribunals per part dels ciutadans o justiciables, que considero clarament regressives i limitadores dels seus drets, tant més si troben el seu únic fonament en la pretensió de resoldre d’aquesta manera -vanament, al meu entendre- els problemes profunds de sobrecàrrega de litigis i treball que acuiten la nostra tan vapulejada Administració de Justícia.
Em refereixo, a tall d’exemple, a mesures com ara la sorprenent proposta al govern esbossada pel mateix òrgan rector de la Judicatura -el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ)- en el seu Ple del passat 28 de gener, en el sentit que cal modificar la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ) i altres normes processals, limitant l’accés del justiciable als tribunals mitjançant l’augment considerable dels imports per poder accedir a la via del recurs, i presentant aquesta com l’única fórmula màgica per “disminuir la litigiosidad“, és a dir: amb la sublim finalitat d’aconseguir una reducció en el nombre d’assumptes tramitats als jutjats i tribunals. I el que és encara més curiós és que aquesta important proposta quantitativa i la seva justificació (més greu, si cap) es proclamin als quatre vents sense el més mínim rubor per part del màxim òrgan de govern de la judicatura (CGPJ), quan és evident que constituïxen una limitació afegida al natural dret a recórrer, una de les manifestacions del dret de tot ciutadà al lliure accés a la jurisdicció -emmarcat dins del principi pro actione-, que se’ns justifica senzillament i planament perquè d’aquesta manera es reduirà el treball dels nostres tribunals de justícia i s’assoliria una major eficiència en la resolució dels assumptes que actualment pengen als tribunals.
A ningú se li escapa que en l’ordre civil es podria justificar potser una revisió de les quanties en els recursos, tenint en compte que l’actual Llei d’Enjuiciament Civil (LEC) complirà aviat deu anys de vigència, en el sentit d’adequar lleugerament els imports mínims per recórrer en base a la inflació acumulada durant el referit període; però no, s’ha volgut anar més enllà, proposant, d’una banda, la supressió del recurs d’apel·lació en aquells judicis verbals inferiors a 3.000 euros i en els assumptes en què la sentència manqui dels efectes de la cosa jutjada (la qual cosa, sens dubte, assolirà l’efecte contrari, ja que en aquests supòsits proliferaria més la interposició de demandes que s’haguessin pogut evitar mantenint la possibilitat del recurs); i, d’una altra banda, augmentar un 100% l’import mínim per recórrer en cassació, ampliant-lo dels actuals 150.000 als 300.000 euros. Així mateix, en la jurisdicció social el nostre CGPJ recomana que la quantia per accedir al recurs s’augmenti també pràcticament el doble, passant dels 1.800 als 3.000 euros, amb la finalitat de reduir els recursos de suplicació i, per tant, els de cassació per a l’unificació de doctrina. La proposta, però, no s’atura aquí, sinó que s’estén també a la duplicació dels imports dels dipòsits que ha de consignar tot aquell que vulgui accedir a la possibilitat del recurs, erigint-se aquesta càrrega processal de la part com una clara via dissuassòria per recórrer; si l’advocacia, arran de la Llei 13/2009, de reforma de la legislació processal per a la implantació de la nova Oficina judicial, ja va rebutjar unànimement i de plànol -per aquests motius- la instauració de l’al·ludit dipòsit com a requisit de procedibilitat previ a l’admissió a tràmit de la pràctica totalitat dels recursos, és obvi i diàfan que encara menys pot consentir un augment dels seus imports, que el que pretenen no és simplement “dissuadir” sinó “anul·lar” pràcticament la voluntat de plantejament del recurs. En definitiva, el que s’intenta és dissuadir deliberatament l’accés lliure als tribunals de justícia del ciutadà que hi vol fer valer les seves pretensions, posant-li entrebancs i requisits perquè desisteixi de la seva intenció d’exercitar legítimament unes accions emparades en el seu dret subjectiu.
Qualsevol iniciativa de modificació de la nostra legislació processal ha de ser particularment sensible amb els drets dels destinataris i, especialment, dels justiciables i, per això, s’han de fonamentar amb caràcter general en raons de justícia material que l’avalin. I això, necessàriament i de manera obligatòria per a aquells supòsits en que aquestes mutacions legislatives suposin retallar les possibilitats jurídiques i les expectatives de dret d’un nombre significatiu de ciutadans, com passa amb la iniciativa instada pel CGPJ, vers la qual no puc per menys que manifestar el meu rotund desacord i oposició.
L’esmentada proposta del màxim òrgan de govern de la judicatura suposa una visió parcial, reduccionista i una evident instrumentalizació del problema: com menor sigui el nombre d’assumptes, menor serà el treball; sí, és clar, però no a costa de la pròpia administració (que és qui hauria de proveir els mitjans necessaris perquè això no ocorri) sinó del ciutadà, que veu clarament reduïdes les seves possibilitats d’accés als tribunals, i dels que hi defensem els seus interessos. S’argumenta d’una manera demagògica que amb aquesta reducció d’assumptes s’aconseguirà un tractament millor dels que actualment pengen, és a dir, se’ns està dient que a costa del no accés als tribunals per part d’uns ciutadans es resoldran els assumptes d’altres amb un major grau d’eficiència. No és pas això clarament discriminatori?… És que no s’han resoldre de la millor manera possible els assumptes de tots?… És que tots els justiciables no tenen dret a obtenir la resposta més encertada i eficient possible dels tribunals mitjançant l’esgotament de totes les possibilitats jurídiques? … No es pot obviar tampoc que precisament el dret al recurs troba el seu fonament en el principi de “fal·libilitat humana”, mitjançant la revisió de la sentència dictada pel jutge que ha conegut de l’assumpte en primera instància per part dels seus òrgans jurisdiccionals superiors, a fi i efecte que aquests puguin corregir els suposats errors en què hi hàgi pogut incórrer. Qualsevol excepció a aquest dret ha de trobar-se plenament justificat per veritables raons de fons.
Dit d’una manera encara més clara, considero que, en el cas que es dugui a terme la reforma proposada, es produirà l’”efecte cranc”: és a dir, que en lloc d’avançar, anirem cap a enrere. És per això que, tant des de la meva condició de ciutadà, d’advocat o com a representant d’una institució col·legial, vull manifestar ab initio i abans que a ningú se li ocorri instar una iniciativa legislativa en el sentit exposat, la meva oposició radical a propostes com la comentada que, davant de la incapacitat de la pròpia Administració de Justícia per solucionar els seus problemes de sobrecàrrega de trevall, retallin o imposibilitin el lliure accés del ciutadà als tribunals de justícia.
Juan Antonio García Cazorla,
Advocat, degà de l’Il·ltre Col·legi d’Advocats de Sabadell
